El Santuari de la Brufaganya

Hi ha estudiosos que han donat al santuari un origen romà, del qual possible edifici no en queda res. Tampoc tenim notícia d’un nucli maginià entre els pobles aràbics, al temps anteriors a la reconquesta, que és quan sí en tenim, d’antecendents.

A Tarragona tindríem coneixença, molt tardana, del sant anacoreta, fins que, el cronista Sessé ens féu conèixer el sant amb més amplitud. A la desapareguda sepultura on, segons la tradició, s’hi guardaven les restes del màrtir de la Brufaganya, s’hi llegia: “Sepultura de Sancht Magí, any MXCV”.

La primera notícia documentada, de 1204, donada per Guerau de Montagut, parla d’una casa que limitava amb “in rocha de Santi-Magini”. El primer antecedent d’una primitiva ermita sembla ser que existí en el desaparegut llogaret de Rocamora (fixem-nos-hi: rocamòra), car hi consta la data de l’11 de maig de 1393 en una església dedicada a sant Magí.

Hi existí una primitiva capella romànica en el 1025? El fet ens el comenta algun autor, però nosaltres en dubtem. Seria només una simple fundació? del 1375, tenim un altre document de l’arxiu de Santa Coloma de Queralt; és un manual notarial que diu: “(…) Berenguer Blanch i Ferrer de Tous, obrers (del santuari) en lo present any 1375, de la obra de Sant Magí de Rocamora, compren per cent sous un censal d’una quartera de blat de Guillem Artus y á sa muller Maria de Viladeperdius”. Després no ens surt cap més notícia fins a l’inici de la vida dels ermitans, i de la fundació d’un benefici per l’esplendor del santuari. Llavors passarien 150 anys fins arribar 1524, amb les notícies conegudes.

L’església actual és de 1735, quan s’hi van fer una sèrie d’obres. A partir d’aquestes, el venerat sepulcre de sant Magí, que desaparegué el 1936, anà al bell mig del creuer amb una imatge jacent al peu de l’altar. El mes de novembre de 1734, uns obrers que treballaven a l’obra, volgueren tocar el sepulcre del sant, i es produí un fet miraculós molt singular: una fragància es deixà sentir durant tres dies. Així ho testificaren els obrers, que donaren el nom i els cognoms. En aquella època, i a càrrec del Dr. Pasqual Figuerola, rector de Sant Just Desvern, es va fer l’altar major, que es daurà l’any 1790. L’anomenada sepultura, estava encerclada amb una reixa artística i formava com un tàlem.

Històricament, Sant Magí de la Brufaganya ha sofert saqueigs i incendis i en queda molt poc del que els segles havien acumulat. L’exclaustració i la destrossa, així com el pas de l’exèrcit francès el 1813, a més de la revolta de 1936, s’endugueren el poc que quedava. El 1714, una host de persones armades, que servia a Felip V, deixà el convent amb moltes destrosses, així com l’hospital i l’ermita de la Mare de Déu de la Salut, una de les diverses que s’havien construït a la Brufaganya.

Després de la revolta, durant la qual el Santuari sofrí els estralls amb les consegüents pèrdues irreparables, s’iniciaren les tasques de recuperació. El cardenal Arriba y Castro presidí el Patronat que ell mateix promogué per a reconstruir tot el que fos possible. Novament, Ràdio Tarragona sortí en defensa de Sant Magí de la Brufaganya en atenció a les veus que demanaven la reconstrucció. Aquesta va ser possible per la participació ciutadana i l’actutud responsable de les autoritats. L’exalcalde Macián Pérez, llavors director general de Regiones Devastadas, ordenà una aportació inicial de 300.000 ptes., fet decissiu per a la rehabilitació del temple. Així, un cop iniciades les obres el 1951, s’adobaren i reconstruïren les parets afectades, s’enguixà tota l’església, s’enrajolà totalment, s’hi posaren noves portes, i es féu el cambril. El prelat visità diverses vegades la Brufaganya en tant que valedor dels cabals necessaris. En la reconstrucció, hi tingué molta importància la tòmbola de Sant Magí, que va ser iniciativa del Patronat Pro-reconstrucció de Sant Magí Lluny. La tòmbola, s’instal.là a la Rambla l’any 1956 i costà 100.000 ptes., i en inaugurar-la, tingueren lloc els parlaments de rigor.

Morant i Clanxet, Jordi. “Història i tradició del copatró de Tarragona Sant Magí”, editat per la Confraria de Sant Magí. 3ª edició: desembre 2002, pp 73, 74 i 78.