Història de Sant Magí
La devoció a sant Magí té les seves arrels en el santuari de Sant Magí de Rocamora, situat al municipi de Santa Perpètua de Gaià, a l’extrem nord-est de la provincia de Tarragona.
Segons explica la tradició, sant Magí fou un anacoreta de la muntanya de la Brufaganya que durant la persecució de l’emperador romà Dioclecià, después de ser tancat a la presó de Tarragona, d’on escapà miraculosament, fou degollat prop la cova on vivia i on va rebre sepultura el seu venerat cos.
És probable que aquest santuari sigui de tradició romana del segle IV, ja que els deixebles del sant anacoreta van enterrar allí el seu cos. Però l’existència d’aquell primitiu santuari cristià és tan fácil de suposar-la com difícil de documentar-la, per la manca absoluta de documents anteriors a la invasió serraïna.
La reconquesta d’aquells territoris, situats en la línia de la Marca Hispànica, data de poc abans de 1012, encara que no ho fou del tot definitiva. La pacificació total de la comarca es realitzà a l’últim terç del segle XI. La primera notícia que tenim documentada de la devoció del sant és la donació d’una casa feta l’any 1204 per Guereu de Montagut i la seva muller Ponceta a l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, la qual confrontava a l’Orient amb la roca de sancti Magini. Después ja trobem testimonis de l’existència d’un petit oratori construït sobre el sepulcre del sant, i al segle XV es construeix una ermita més gran.
La primera capella fou custodiada per ermitans. Temps més tard, l’any 1524, els senyors de la Llacuna hi fundaren un benifet, l’obtentor del qual reedificà l’església i la residència adjacent, que estaven molt derruïdes.
D’aquesta època hi ha un document imprès que és un Sumari de les Indulgències… atorgades a tots els devots que visitaran la capella del gloriós Sant Magí de la Baronia de la Llacuna, amb les indulgències i els goigs, porta també un resum de vint-i-cinc miracles.
L’any 1572, el vicari general de Tarragona aprovà una vida de sant Magí escrita ple canonge Joan de Cessé recollint els testimonis orals dels habitants de la muntanya de la Brufaganya. La vida de sant Magí, recollida de la tradició oral per l’esmentat canonge a principis del segle XVI, és com segueix:
“En temps de l’emperador Maximilià, es va desencadenar una gran persecució contra els cristians.
Assabentat dels patiments dels seus germans, un anacoreta, fill de Tarragona, que feia vida penitent a les coves de Rocamora, va sortir a encoratjar, amb la seva predicació i miracles, els seus germans de creences, que els trontollava la fe, provocant la indignació del pretor, el qual el féu empresonar.
Per permissió divina, el diable es va posesionar de la filla del pretor, proclamant que no sortiria si no era per manament de Magí.
Magí compadit de la filla del pretor, amb la seva oració va aconsegui que el diable la deixés lliure.
El pretor, lluny d’agrair la curació de la seva filla, va fer tancar en més dura presó sant Magí. A la nit, els àngels lliuraren de les cadenes el nostre sant i li obriren, no solament les portes de la presó, sinó també la de la ciutat dita Portal del Carro, des d’on tornà a la seva cova de la Brufaganya a preparar-se pel martiri imminent.
Allà el trobaren els sicaris, els quals l’arrossegaren muntanya avall, creisent rosers on queien les gotes de la seva sang.
Els botxins, fatigats i assedegats, en arribat al peu de la muntanya li demanaren aigua i sant Magí, ple de caritat, després de pregar breument va clavar el seu gaiat al sòl i féu brollar una abundosa font d’aigua miraclera amb la qual apagaren la seva set.
Després de beure un aigua tan regalada, els sicaris s’adormiren, circumstància que va aprofitar sant Magí per tornar a la seva cova, d’on fou detingut i arrossegat altra vegada fins a una petita explanada propera a la cova, on fou degollat. Allí mateix els deixebles sepultaren el seu cos (…)”.
Aquesta tomba ressenyada pel canonge Cessé fou una font de miracles pels quals la devoció a sant Magí s’estengué arreu del Regne d’Aragó i el Principat de Catalunya, i que encara perdura avui en dia.
Moltes poblacions, en vigílies de la festa, reben amb gran solemnitat l’aigua miraculosa portada de la Brufaganya, com Tarragona, Barcelona, Igualada, Cervera i altres indrets catalans.
Al santuari de Sant Magí de la Brufaganya, fins l’any 1936, en què fou cremat, es venerava una imatge romànica del sant datada del segle XIII. L’any 1603, els Pares Dominics prengueren la direcció del santuari de Sant Magí, esdevenint un centre d’espiritualitat i lloc de peregrinacions i romiatges. Els Dominics el regentaren fins a l’infaust 1835, any quan quasi tots ells foren assassinats en el mateix indret. Després s’erigí en parròquia-santuari, perdurant fins als nostres dies, essent el primer rector l’exprior P. Domingo Gener, al qual, malferit el dia 30 de juliol de 1835, el deixaren per mort els que assaltaren i saquejaren el convent.
El Concili Provincial Tarraconenese de 1745 va demanar i obtingé el res propi de sant Magí per a tota la provincia eclesiàstica, i que la festa fos el dia 19 d’agost.
L’ofici litúrgic i missa de sant Magí, que fins a la penúltima reforma litúrgica es resava a l’arxidiòcesi, foren compostos pel Dr. Josep Caixal Estradé, bisbe d’Urgell, quan era preponer al castell d’Alacant l’any 1875 i foren aprovats per la Sagrada Congregació de Ritus el 28 de setembre de 1876.
La devoció a sant Magí es va estendre a causa del carácter taumatúrgic del sant. Els seus goigs es cantaven en moltes parròquies de l’arxidiòcesi, les quals sobrepassaven els límits de la Catalunya actual.
La ciutat deTarragona el venera a l’ermita del Portal del Carro i el té com a copatró. La seva fiesta se celebra el 19 d’agost i és una de les més populars de la ciutat, que la festeja amb actes religiosos i populars d’antiga i memorable tradició. La veneració que se li tributa a la seva ermita la motivà una pintura del sant, feta a la paret interior de la muralla que emmarca l’obertura del portal, abans de tapiar-lo durant la guerra dels Segadors en construir la Falsa Braga per a la defensa de la muralla. El portal quedà tapiat per la part forana, i per la part interior de la ciutat fou tancat per una porta de fusta aprofitada. L’arquebisbe D. Joan Lario i Lancis va agafar una greu malaltia, i el poble volgué ferpregàries per a la seva salud davant la pintura del portal clausurat. Fou tanta la insistencia dels ciutadans devots que el governador militar accedí a deixar-lo obrir per la part interior de la ciutat per tal que es poguessin realitzar les pregàries. El dia 18 d’agost de 1777, vigília de la festivitat dels sant, es va obrir definitivament i ja no es tancà més.
Com que el lloc era físicament molt reduït es va construir una mena de porxada. Después s’obtingué permís per buidar part de la muralla en aquell indret, així l’ermita prengué la forma estranya que encara té avui dia.
El mes de juliol de 1936 la profanaren i cremaren tot el que pogueren i, si alguna cosa es va salvar, fou pels precs del sagristà de l’ermita, anomenat Josep Maria. Avui dia l’ermita del Portal del Carro, ben restaurada, acull una bona mostra de pintures i vaixells que els devots del sant patró de la ciutat, sobretot del barri mariner del Serrallo, hi penjaren a manera d’exvots per molts favors rebuts per intercessió del sant anacoreta de la Brufaganya.
La festa de sant Magí és una de les més populars de Tarragona celebrada el 19 d’agost, amb actes cívics i religiosos d’antiga tradició.
Sant Magí gloriós, pregueu per nosaltres!
Ramon i Vinyes, Salvador. “Santoral Tarragona”, editat per l’Associació Cultural Sant Fructuós. Any 2007, pp 42, 43, 44 i 45, Tarragona.